Televisio Sense Fronteres

A finals dels anys 90, la televisió espanyola va viure un moment d’autèntica esplendor quant a formats nous. La clau va ser l’arribada dels realities a la televisió del país, especialment a partir de l’estrena de Gran Germà, a l’octubre del 1999. Aquell tipus de contingut, on persones “normals” exhibien els seus comportaments davant les càmeres les 24 hores del dia, va resultar irresistible per al públic. Telecinco va apostar fort per aquest tipus de formats, i va arribar a orbitar tota la seva programació al voltant d’aquest programa. Seguia havent-hi sèries, futbol i notícies, però els talk shows i els late shows es van omplir de polèmiques relacionades amb la casa més famosa d’Espanya. A les nits, ja vorejant la matinada, Cròniques Marcianes recollia el testimoni del prime time per revolucionar la televisió espanyola amb polèmiques, escàndols i escenes que avui serien impensables

El programa dirigit per Xavier Sardá va comptar des dels seus inicis amb col·laboradors molt polèmics. Javier Cárdenas, avui presentador de ràdio, va obtenir una gran fama burlant-se de personatges histriònics coneguts com a freaks. D’aquí van sorgir figures com Paco Porras, Tamara, Leonardo Dantés o Tony Genil, que no tindrien cap vergonya a l’hora d’aparèixer en tota mena de situacions estrafolàries. El programa també era conegut per les seves taules de debat, on es tractaven tota mena de temes polèmics amb convidats que, en realitat, no en tenien gaire coneixement… però sabien donar espectacle. Per aquell programa van passar les principals figures mediàtiques de l’època, i va ser el trampolí a la fama de còmics com Carlos Latre o presentadors com Boris Izaguirre. Tot i això, Crónicas Marcianas destacava també pel seu contingut eròtic i pujat de to, protagonitzat habitualment per strippers professionals. El programa va comptar amb la participació de diverses ballarines eròtiques com Chiqui Martí o Susana Reche, però sens dubte la que millor va saber aprofitar la seva oportunitat va ser Daniela Blume. La catalana, nascuda a Mataró, va començar despullant-se en coreografies molt vistoses, per acabar formant part de la terna de col·laboradors del programa. D’aquí va saltar altres espais, a la ràdio, al cinema… I la seva carrera continua imparable.

L’èxit de la sèrie Dimecres, realitzada per Tim Burton per a Netflix, ha estat imparable. En una era on les xarxes socials són el termòmetre perfecte per conèixer la popularitat d’un producte, dimecres s’ha convertit en la gran revelació de finals del 2022. La producció ho tenia tot per triomfar, és clar, però ja sabem com són aquestes coses. Tantes i tantes sèries que s’estrenen cada setmana, buscant un èxit global, i que queden a l’oblit. Autèntiques superproduccions que acaben per fracassar, en no obtenir la rebuda esperada. Netflix ha apostat fort per Dimecres, i és una de les seves sèries més potents per a finals d’any, però el resultat ha millorat fins i tot les seves expectatives. La producció protagonitzada per la jove Jenna Ortega ha aconseguit una cosa molt complicada: connectar tant amb joves com amb adolescents, i meravellar els amants de les pel·lícules anteriors. La Família Addams ja ha tingut diferents adaptacions des de la seva creació com a tira còmica el 1938.

El seu dibuixant, Charlie Addams, va decidir dotar aquesta peculiar família d’un caràcter fosc i molt especial, per retratar la falsedat de la societat nord-americana. La primera adaptació va arribar a 1964 com a sèrie de televisió, però serien sens dubte les pel·lícules de principis dels 90 les que catapultarien aquesta família a la fama internacional. Protagonitzades per Anjelica Huston, Raúl Julia i Christina Ricci, les dues pel·lícules filmades per Barry Sonnerfield s’han convertit en un clàssic absolut. El més curiós és que per a molts, aquestes pel·lícules ja estaven filmades per Tim Burton, l’estil fosc de la qual casa perfectament amb la idea d’aquesta família tètrica. Tot i això, Burton només ha treballat amb el material a la sèrie Dimecres, encara que el seu èxit el portarà segurament a seguir vinculat al projecte. Es dóna la circumstància que a Dimecres també apareix la Wednesday dels 90, Christina Ricci, ara en un altre paper molt interessant. Però avui no en parlarem o de Jenna Ortega, la nova i rutilant estrella, sinó de Lisa Loring, la Dimecres original de la sèrie televisiva.  

Alex de l’Església és segurament un dels directes més reconeguts i taquillers del nostre país, un tipus que en aquestes tres últimes dècades ens ha deixat algunes de les millors pel·lícules del nostre cinema, sempre fent gala de un estil molt peculiar i propi , totalment recognoscible. El seu gust per l’humor negre, per la fantasia i el terror, pel costumisme i per reflectir la part més fosca i també decadent de la nostra societat l’han convertit en un mestre, no només al nostre país, sinó també fora de les nostres fronteres. Pel·lícules com El Dia de la Bèstia, Les Bruixes de Zugarramurdi o Balada Triste de Trompeta li han permès fer-se un nom com un dels directors més especials i genuïns de tot Europa. I el seu últim projecte no ha fet més que ratificar tot això.

30 Monedes és, segons el seu propi creador, una producció que portava molt de temps al seu cap. Buscaven crear una història complexa, amb molta acció, terror i tocs de thriller religiós. Van trobar la casa perfecta en HBO, que els va permetre dur a terme el seu projecte amb el gran pressupost que mereixia, i fa uns mesos es va estrenar aquesta sèrie original de tan sols vuit capítols, que està sorprenent molt, tant en Espanya com a la resta de món. Estrenar alguna cosa avui en dia en una plataforma que està a l’abast de milions de persones a tot el món pot ser un autèntic trampolí, i encara que la fama de Álex de l’Església ja està més que concretada, obrir-li les portes a nous mercats mai està de més. Si vols saber més sobre 30 Monedes segueix llegint, per conèixer tots els detalls sobre aquest increïble projecte.

Tot i que el empenta d’Internet és cada vegada més gran i es fa notar sobretot en les noves generacions, la televisió segueix sent un mitjà de comunicació de referència en la majoria de llars. Hi ha moltes generacions que s’han criat amb les sèries i els programes que han vist a la pantalla de la sala , i encara que Netflix, HBO i YouTube estan guanyant cada vegada més terreny en l’entreteniment casolà, a la fi les audiències televisives continuen sent molt importants, amb programes que saben com enganxar a el públic . Hi ha molts d’ells que senzillament es basen en la morbositat, el cridar l’atenció a través d’històries o relacions truculentes, airejant els draps bruts d’una parella, d’una relació o d’una persona pública. Sorprenentment, solen ser els programes que més èxit tenen.

I és que en les últimes dècades, aquest tipus de programes s’han tornat tremendament populars, fins al punt que solen ser els més vistos. És igual si seu contingut cultural o educatiu és ínfim, o fins i tot si en moltes ocasions incorren en mentides, mentides o històries falses. Sembla que tot val amb tal de guanyar audiència, encara que només sigui per entretenir per una estona als espectadors. La crida teleporqueria s’ha apropiat de la graella televisiva , especialment en algunes cadenes concretes, on tot gira al voltant d’aquest tipus de programes, que estan sempre en el punt de mira. Si es pregunta al carrer, ningú els veu, però després solen estar entre els continguts més vistos diàriament. Per què passa això? En aquest article aprofundirem una mica més en tot allò que ens fa sentir una atracció tan intensa per aquest tipus de productes, encara que després reneguem d’ells.

“A aquests no els aneu a visitar, no, Guàrdia Civil?”. Així d’enfadat estava en Twitter el futbolista del F.C. Barcelona Gerard Piqué per culpa d’una escena del programa satíric de Intereconomía Gràcies per res i poc després d’haver guanyat 6 a 1 al Éibar. El seu tuit s’ha compartit més de 33.500 vegades en les primeres 12 hores i és un enllaç a una publicació del periodista Jesús Cintora, que inclou el vídeo.

L’escena es va emetre el 14 de setembre. En ella, la presentadora, Rocío Manzaneque, comenta les proves de mísiles intercontinentals de Corea del Nord, que podrien aconseguir Estats Units i Europa, incloent la península i Barcelona. José Antonio Fuster, copresentador, es achina els ulls amb els dits mentre la seva companya parla, per després contestar:

-Barcelona? No hi ha ous, Kim! Dispara, anem, que guanyem tots! Dispara, que no tens ous!

Aquesta llista de millors sèries és una mostra reflexionada, depurada, omple d’esborradures i, sobretot, absolutament arbitrària després de milers d’hores davant d’una pantalla de televisió. El boom de les sèries catòdiques té una data més o menys acotable, 2005, temporada en la qual van néixer tres icones de la passada dècada: ‘Lost’ (creada per a l’ús i gaudi dels nerds mainstream), ‘Dones desesperades’ (destinada a deslligar les complicitats de les mestresses de casa fartes de ser un florer) i ‘House’ (que amb el seu càustic sentit de l’humor es va guanyar el respecte i admiració de tots els inadaptados socials, els qui es van adonar que ser rar podia tenir una passada molón).

Els mals auguris respecte al mercat publicitari en el segon semestre de 2017 van copejar aquest dimarts a Mediaset i Atresmedia, els dos grans grups audiovisuals espanyols. El grup alemany ProSiebenSat.1 revisava a la baixa la facturació publicitària, en la línia de l’exposat fa uns dies per WPP. La cotització de Mediaset es va esfondrar un 7% fins als 9.65 euros, un valor al que no havia caigut des de novembre de 2016. Mentre, la capitalització de Atresmedia es va reduir en un 6.3% fins a tancar en 8.80 euros per títol, la pitjor dada des de febrer de 2016.